La noció de
postmodernitat ha estat, sense cap dubte, una de les que més impacte ha tingut
en el terreny cultural, sobretot des de meitats del segle passat. La victòria
–no només en el terreny bèl·lic, sinó també econòmic i, en conseqüència,
cultural- dels EE.UU. a la Segona Guerra, va significar un canvi paradigmàtic
en molts aspectes de l’art i de la cultura, des de la seva gestació a la
producció, distribució o consum.
És cert, com
afirma Jameson que “en
la actualidad, el juicio ideológico sobre el posmodernismo implica
necesariamente un juicio tanto sobre nosotros mismos como sobre los artefactos
en cuestión”[1],
sobretot pel fet que estem dintre de
la cultura postmodernista i es fa difícil emetre’n una anàlisi objectiva. Tampoc
no és, avui en dia, molt clara la qüestió: representa una trama de continuïtat
amb el modernisme o, pel contrari, és un canvi, una altra cosa? potser és que s’ha esgotat una cultura hedonista i
avantguardista i que significa el sorgiment d’una de nova? és només postmoderna
la cultura o ho és la societat on vivim?
Lipovetsky afirma que “desde hace más
de un siglo el capitalismo está desgarrado por una crisis cultural profunda,
abierta, que podemos resumir con una palabra, modernismo”[2]. Des de
Baudelaire hi ha un trencament, un abans i un després, la fi de la
representació clàssica. El modernisme significava, així, una negació del passat. Però encara havia
d’arribar allò que en diem postmodernitat: si la modernitat significava
avantguarda, trencament i, conseqüentment, escàndol, la postmodernitat sembla
que ha perdut aquesta actitud provocativa. Ja no hi ha ningú que defengui
“l’ordre” o “la raó”, com abans. La rebel·lió que representava la modernitat ha
estat institucionalitzada.
Al meu entendre, però, el canvi real no es dóna en el concepte, en
l’interior de la cultura, sinó en el seu consum. Aquest és el canvi real que representa la postmodernitat:
la cultura cerca la seva realitat fora
d’ella, en la relació amb la societat. No es fa un quadre o un llibre
perquè –com havien pensat els romàntics- l’artista necessita fer-ho, sinó perquè hi ha un mercat, un espai que li és
propi i que, paradoxalment, és fora de la idea. El mercat s’ha erigit en
l’autèntic protagonista de la postmodernitat: és ell qui decideix què, com i
perquè. Així, l’artista o l’agent cultural és desactivat des de la idea, crea,
inventa, actua, amb l’expectativa d’un mercat. I aquest dicta les normes.
Si en l’anterior post parlàvem de Baudrillard i de com aquest veia present,
arran de la simulació, com un moment absolut de la història, Lipovetsky hi veu,
en canvi, una continuïtat. Per a aquest, “Lejos
de estar en discontinuidad con el modernismo, la era posmoderna se define por
la prolongación y la generalización de una de sus tendencias constitutivas, el
proceso de personalización, y correlativamente por la reducción progresiva de
su otra tendencia, el proceso disciplinario”[3].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada