les veritats de la postmodernitat

La postmodernitat dóna per tant que he decidit  publicar-ne un segon post. A mida que anava llegint gent com Jameson, Baudrillard, Lipovetski, Lyotard o Vattimo, m’anaven venint més dubtes o, si més no, més preguntes.

I una d’elles fa referència a la veritat. Segurament, una de les característiques de la postmodernitat és que aquesta estableix una nova relació amb la veritat.  Abans, hi havia allò que en dèiem “grans relats”, mites, un ordre -sempre extern- al que referenciar-se. Durant molt de temps va ser Déu. Després, es van començar a atomitzar: des de la construcció d’un món sense guerres a l’alliberament de l’home (i, sobretot, de la dona). La idea d’una Història amb majúscules.

Ara són petites històries, petits relats, petites veritats locals. Ningú no té ara –ni es creuria- un “gran relat”. Tots tenim la nostra petita raó, fins al punt que no tenim uns valors morals sinó unes “actituds” individuals.

Això té, evidentment, una part bona: som cada cop més lliures, menys captius d’una història molt sovint inventada només per justificar una manera de viure bona per a molt pocs. Però, no ens enganyem, tantes “veritats” juntes i sincròniques creen –ens agradi o no- un guirigall monumental.  I aquesta sensació permanent de no tenir on agafar-se crea vertigen. Hem passat de tenir dos canals de televisió a accedir-ne a més de 100, alguns dels quals, a més, són interactius. El nostre comandament té tantes opcions que sovint ens quedem amb la pitjor, el canvi pel canvi, el zàping permanent, la indefinició.