La idea essencial
de “Cultura i simulacre”[1] és ben
senzilla i, alhora, colpidora: allò que en diem la realitat no ha estat mai una altra cosa que una forma de simulació.
Vivim un efecte de realitat, sí, però
ara és allò virtual el que l’ha substituïda i, sobretot, des que tota acció
passa a través de les mediacions tecnològiques.
Segons el
pensador francès, “...no se trata ya de
imitación ni de reiteración, incluso ni de parodia, sino de una suplantación de
lo real por los signos de lo real, es decir, de una operación de disuasión de
todo proceso real por su doble operativo”[2]. No hi
ha tal realitat, sinó un simulacre. Ara, la realitat
virtual és, així, “perfecta,
controlable y no contradictoria. Es decir, porque está más acabada, es más real
que lo que hemos fundado como simulacro”[3].
La primera
reacció, en llegir Baudrillard, és d’espant: si vivim en un món fals, cal recuperar la veritat, la
realitat, cal no sucumbir a les
tecnologies, a la inhumanitat, etc... No emet, però, el pensador francès, un
judici de valor. No diu que sigui necessàriament dolent. Potser la tècnica ens
pot arribar a alliberar d’ella mateixa o pot dur-nos a la catàstrofe. Però
això, podria ser dolent per a alguns i bo per als altres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada