la televisió, peça central?

Se’ns diu, al Mòdul que la televisió és una peça central, un element participant del procés comunicatiu que, sobretot amb la seva digitalització, ha esdevingut fonamental. També aquí he de manifestar alguna diferència: Crec que és, no la televisió, sinó la pantalla, l’eix al voltant del qual s’estructura bona part de la informació.

Sabem, per exemple, que la generació jove actual mira més internet o el mòbil que  no pas els continguts televisius. Tret de les notícies –que,per cert,  també es troben a internet i a una velocitat més gran- tenen accés a tots els continguts a través d’internet, amb l’al·licient que són ells qui controlen el temps: quan volen accedir a què.

La televisió, així, sempre segons el meu parer (que és del que es tracta aquest  bloc) ha perdut poder. Avui, ara, ja només s’entén si és una pantalla global, amb accés a internet, una mena de smartphone gegant i mòbil alhora, des d’on no només accedir a la informació sinó també generar-la i compartir-la. L’espectacle ja no està només a fora. Nosaltres ens hem convertit també en espectacle.

el factor tecnològic i la revolució interactiva

Faig el post d’avui sobre la tecnologia, com a factor essencial del que el Mòdul en diu “revolució interactiva” o “revolució digital”, el primer dels tres que s’hi esmenten. Potser perquè estem en una assignatura d’Humanitats, o perquè, a hores d’ara ja hem après que la tecnologia no era tan neutra com a l’inici ens vam creure, però no puc deixar de sorprendre’m que s’esmenti  la “revolució interactiva”, com si fos un canvi social més. M’explico:

1. La idea de revolució –o, si més no, la meva idea- és la d’una real alternativa de poder en relació al poder que existia. Un canvi radical, estructural, sovint amb violència. A mi, la veritat, em fa la sensació que amb la “revolució digital” el poder continua en mans de qui té els mitjans de comunicació, el capital. Una altra cosa és que, a la llarga, a les autopistes de la informació hi acabi circulant tothom però, avui per avui, hi ha molta gent que no té ni cotxe, i els qui hi podem circular, paguem peatge.

2. El que més em xoca és aquesta anàlisi “neutra” dels mitjans de comunicació. Es parla d’una revolució interactiva. Però qui interacciona? no es pot pensar en la comunicació com un fet aïllat de la societat. I em temo molt que la tècnica ha acabat per imposar una lògica, com si fos normal l’accés a ella.

Resumint, per no allargar-me, s’atorga al factor tecnològic un poder gairebé il·limitat. Gràcies a les tecnologies canviarà el món…  però cal no oblidar que, de moment, només canvia als qui tenen accés a ella i que actuen a través d’ella. Hi ha un alt percentatge de població mundial  que no és, ni de lluny, “interactiva”.

Cal, doncs, per a mi, una concepció més humana, real, de la tecnologia. Només així copsarem el valor transformador que té, que és molt.

els guardians de la llibertat

L’assaig que se’ns proposa - “Un modelo de propaganda”, pertanyent a “Los guardianes de la libertad”, va ser escrit fa ja més de20 anys per Chomsky i Herman. Per una banda es noten els 20 anys passats i l’època (el final del comunisme, etc.). Per l’altra, hi ha afirmacions que semblen fetes ara.

La síntesi és clara: els mitjans de comunicació estan al servei dels fins de les elits polítiques i econòmiques. La seva funció, per tant, és, a més d’entretenir, informar i divertir, la d’integrar els individus en el pensament únic dirigit des d’aquestes elits. Com diu el diu el títol, els mitjans de comunicació esdevenen, així, un model de propaganda.

Hi ha cinc filtres que determinen quines notícies “passen la barrera” i quins no:

1. Gran part dels mitjans estan en mans de grans corporacions.

2. El mitjans depenen de la publicitat per poder existir.

3. Han de produir notícies constantment, i són les grans corporacions o directament el poder polític qui hi té accés.

4. La capacitat de produir respostes crítiques està vinculada al poder.

5. L’anticomunisme i el trauma que significa, sobretot, per als nord-americans.

Segons Chomsky, doncs, els mitjans de comunicació són “instituciones ideológicas efectivas y poderosas, “que llevan a cabo una función propagandística de apoyo al sistema mediante su dependencia de las fuerzas del mercado”[1]

Tal i com s’ha vist als debats de l’aula, sembla evident que els grans mitjans de comunicació pertanyen al poder polític (en tenim un exemple recent amb la lluita pel control de la corporació de RTVE) o econòmic (el control del capital sobre els canals privats). També s’ha comentat que cadascú és lliure de dir el que li sembli des del seu canal. Però aquí hi ha una trampa evident: Telecinco, la Sexta o Antena 3 es podran barallar, però sempre des del capital. El filtre primer que cita Chomsky és ben cert: només té veu qui pertany a grans corporacions.

Què fer, doncs, davant això? com garantir una informació lliure i plural? sembla clar que l’únic camí possible per democratitzar els mitjans de comunicació és lluitar per donar visibilitat a les informacions no mediatitzades, independents: donar veu als mitjans locals, petits, i crear xarxa entre elles. Usar, com veurem als propers posts, els factors tecnològic, econòmic i polític com a motors de transformació de la comunicació. Menys espectacle, menys aparadors grans i universals i més veritats locals, informacions tangibles i obertes al diàleg.

---

[1] Chomsky, Noam / Herman, Edward S (2000).  Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformacion y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Crítica. p. 353

mitjans de transport i de comunicació

Sovint fem servir sense adonar-nos la mateixa paraula o frase per referir-nos coses diverses. Aquí, que som a l’aula de Mitjans de Comunicació, tendim a pensar en ells com si fossin fora de nosaltres, en un altre lloc. Nosaltres som, fem, i “els mitjans” estableixen les comunicacions necessàries entre tot plegat.

No és casual, doncs, que en dir “mitjans de comunicació” ens referim a dues coses que han vingut a tenir significats diferents: Mitjans de comunicació, a més de significar aquells que transporten la informació, són també els mitjans de transport, el metro, el “rodalies”, el bus… artefactes que transporten, no només la informació, sinó a nosaltres mateixos.

Imagino, però, que cada cop la divisió semàntica entre ambdós conceptes anirà creixent. La informació és cada cop més informació a temps real, sincronia. Accedim a les notícies cada cop més “en directe”. Les distàncies, que sovint volen dir Temps, han desaparegut gairebé amb Internet. Aplicacions com Skype o els xats esmicolen la idea que en teníem del temps. En canvi, per de  pressa que arribi a anar mai un mitjà de transport –posem per cas un avió- hi haurà sempre una distància entre Barcelona i Paris. Cada cop més curta, però. Això si.

les veritats de la postmodernitat

La postmodernitat dóna per tant que he decidit  publicar-ne un segon post. A mida que anava llegint gent com Jameson, Baudrillard, Lipovetski, Lyotard o Vattimo, m’anaven venint més dubtes o, si més no, més preguntes.

I una d’elles fa referència a la veritat. Segurament, una de les característiques de la postmodernitat és que aquesta estableix una nova relació amb la veritat.  Abans, hi havia allò que en dèiem “grans relats”, mites, un ordre -sempre extern- al que referenciar-se. Durant molt de temps va ser Déu. Després, es van començar a atomitzar: des de la construcció d’un món sense guerres a l’alliberament de l’home (i, sobretot, de la dona). La idea d’una Història amb majúscules.

Ara són petites històries, petits relats, petites veritats locals. Ningú no té ara –ni es creuria- un “gran relat”. Tots tenim la nostra petita raó, fins al punt que no tenim uns valors morals sinó unes “actituds” individuals.

Això té, evidentment, una part bona: som cada cop més lliures, menys captius d’una història molt sovint inventada només per justificar una manera de viure bona per a molt pocs. Però, no ens enganyem, tantes “veritats” juntes i sincròniques creen –ens agradi o no- un guirigall monumental.  I aquesta sensació permanent de no tenir on agafar-se crea vertigen. Hem passat de tenir dos canals de televisió a accedir-ne a més de 100, alguns dels quals, a més, són interactius. El nostre comandament té tantes opcions que sovint ens quedem amb la pitjor, el canvi pel canvi, el zàping permanent, la indefinició.

modernitat i postmodernitat

La noció de postmodernitat ha estat, sense cap dubte, una de les que més impacte ha tingut en el terreny cultural, sobretot des de meitats del segle passat. La victòria –no només en el terreny bèl·lic, sinó també econòmic i, en conseqüència, cultural- dels EE.UU. a la Segona Guerra, va significar un canvi paradigmàtic en molts aspectes de l’art i de la cultura, des de la seva gestació a la producció, distribució o consum.

És cert, com afirma Jameson que “en la actualidad, el juicio ideológico sobre el posmodernismo implica necesariamente un juicio tanto sobre nosotros mismos como sobre los artefactos en cuestión”[1], sobretot pel fet que estem dintre de la cultura postmodernista i es fa difícil emetre’n una anàlisi objectiva. Tampoc no és, avui en dia, molt clara la qüestió: representa una trama de continuïtat amb el modernisme o, pel contrari, és un canvi, una altra cosa? potser és que s’ha esgotat una cultura hedonista i avantguardista i que significa el sorgiment d’una de nova? és només postmoderna la cultura o ho és la societat on vivim?

Lipovetsky afirma que “desde hace más de un siglo el capitalismo está desgarrado por una crisis cultural profunda, abierta, que podemos resumir con una palabra, modernismo”[2]. Des de Baudelaire hi ha un trencament, un abans i un després, la fi de la representació clàssica. El modernisme significava, així, una negació del passat. Però encara havia d’arribar allò que en diem postmodernitat: si la modernitat significava avantguarda, trencament i, conseqüentment, escàndol, la postmodernitat sembla que ha perdut aquesta actitud provocativa. Ja no hi ha ningú que defengui “l’ordre” o “la raó”, com abans. La rebel·lió que representava la modernitat ha estat institucionalitzada.

Al meu entendre, però, el canvi real no es dóna en el concepte, en l’interior de la cultura, sinó en el seu consum. Aquest és el canvi real que representa la postmodernitat: la cultura cerca la seva realitat fora d’ella, en la relació amb la societat. No es fa un quadre o un llibre perquè –com havien pensat els romàntics- l’artista necessita fer-ho, sinó perquè hi ha un mercat, un espai que li és propi i que, paradoxalment, és fora de la idea. El mercat s’ha erigit en l’autèntic protagonista de la postmodernitat: és ell qui decideix què, com i perquè. Així, l’artista o l’agent cultural és desactivat des de la idea, crea, inventa, actua, amb l’expectativa d’un mercat. I aquest dicta les normes.

Si en l’anterior post parlàvem de Baudrillard i de com aquest veia present, arran de la simulació, com un moment absolut de la història, Lipovetsky hi veu, en canvi, una continuïtat. Per a aquest, “Lejos de estar en discontinuidad con el modernismo, la era posmoderna se define por la prolongación y la generalización de una de sus tendencias constitutivas, el proceso de personalización, y correlativamente por la reducción progresiva de su otra tendencia, el proceso disciplinario”[3].

---

[1] Jameson, Frederic (1996) Teorías de lo postmoderno, a Teoría de la postmodernidad, Madrid, Trotta, p. 49

[2] Lipovetsky, Gilles (2002) La era del vacío. Barcelona, Anagrama. p. 81

[3] Lipovetsky, Gilles (2002) Ibidem. pp. 113-114

la imatge com a simulacre

La idea essencial de “Cultura i simulacre”[1] és ben senzilla i, alhora, colpidora: allò que en diem la realitat no ha estat mai una altra cosa que una forma de simulació. Vivim un efecte de realitat, sí, però ara és allò virtual el que l’ha substituïda i, sobretot, des que tota acció passa a través de les mediacions tecnològiques.

Segons el pensador francès, “...no se trata ya de imitación ni de reiteración, incluso ni de parodia, sino de una suplantación de lo real por los signos de lo real, es decir, de una operación de disuasión de todo proceso real por su doble operativo”[2]. No hi ha tal realitat, sinó un simulacre. Ara, la realitat virtual és, així, “perfecta, controlable y no contradictoria. Es decir, porque está más acabada, es más real que lo que hemos fundado como simulacro”[3].

La primera reacció, en llegir Baudrillard, és d’espant: si vivim en un món fals, cal recuperar la veritat, la realitat, cal no sucumbir a les tecnologies, a la inhumanitat, etc... No emet, però, el pensador francès, un judici de valor. No diu que sigui necessàriament dolent. Potser la tècnica ens pot arribar a alliberar d’ella mateixa o pot dur-nos a la catàstrofe. Però això, podria ser dolent per a alguns i bo per als altres?

---

[1] Baudrillard, Jean (1978). Cultura y simulacro. Barcelona, Kairós

[2] Baudrillard, Jean (1978). Ibidem. p. 7

[3] Baudrillard, Jean (2000). Contraseñas. Barcelona, Anagrama. p. 48

alta i baixa cultura

Abans de començar el següent post sobre cultura i espectacle al meu bloc, vagi per endavant un comentari: sóc un “fan” de Vargas Llosa en tant que novel·lista. Llibres com “La ciudad y los perros”, el “Pantaleón…” o “La fiesta del chivo” són fantàstics.

Una altra cosa, però, tal i com em passa amb alguns artistes, és que hi coincideixo ben poc amb la manera com pensen en temes de cultura. No he llegit “La civilización del espectáculo” de l’escriptor hispano-peruà, recentment publicat per Alfaguara, però el cert és que, només llegir-ne els comentaris he de confessar que hi sóc clarament reticent.

Si, és cert, la cultura està en perill, en greu perill. En perill de mort, si fem cas dels atacs que està rebent, sobretot arran de la famosa crisi que tot ho justifica.  Ja ho deia a l’anterior post: la banalització de la cultura, la civilització de l’espectacle. L’entreteniment pur i dur. Però Vargas Llosa segueix, al meu entendre, un camí perillós, en diferenciar l’”Alta Cultura”, en majúscules, de la “cultura d’entreteniment” Sí, és cert, hi ha Proust, Joyce, Mann o Wagner. Però, al meu entendre, no cal anar a parar a “l’altre cantó”, als programes cutres de Telecinco, la novel·la d’entreteniment barata o la música “xumpa xumpa”. Entre el que ell anomena l’Alta Cultura i aquesta hi ha un món. I un món farcit d’interès cultural. Podria citar en un moment centenars de noms que, no només són referència cultural del nostre món sinó també exerceixen de veritables ponts simbòlics i són un veritable entramat social.

Em recorda F.R. Leavis qui, a mitjans del segle XX, afirmava que “la civilización de masas y su cultura de masas plantean un frente subversivo, que amenaza con llevarnos a un caos irreparable”[1]. En definitiva, la vella distinció entre “alta cultura” i “cultura popular”, present a tants articles, llibres i demés, em sembla que, com a mínim, es mereix un ampli debat social abans de condemnar tot allò que sigui de “consum” com un producte menyspreable.

---

[1] Publicat a: Storey, John (2002). Teoria cultural y cultura popular. Barcelona, Ed. Octaedro. p. 47