La darrera part suggerida ens parla de la importància del factor polític en
els mitjans de comunicació. També aquí, com al factor econòmic, l’acumulació de
poder(s) resulta imparable, com se’ns diu al Mòdul. Hi ha, com sabem, dos
models, el privat, que és cada cop menys nacional i més multinacional, i el
públic. Pel que fa als primers, hi ha un fenomen relativament recent que cal
assenyalar: el que importa, cada cop més, són els diners, que s’han convertit
en l’únic factor realment decisiu. No hi ha ideologies (a part de les extremes,
com ara Intereconomia), hi ha cadenes privades que, amb tal de fer més diners,
es fusionen, encara que pensin diferent.
Pel que fa als canals públics de comunicació (sobretot, ràdio i tv), cada
cop es tendeix més al model d’una sola tv pública (naturalment controlada pel
govern de torn) i eliminar les autonòmiques petites. Així, no només s’eviten
pèrdues sinó que guanya la idea del pensament únic, totalitzador i unificador.
L’habilitat per controlar aquests mitjans és manifesta en alguns cassos. En
un article aparegut a “El Pais” el 30 de maig[1] es
parlava de la cortina de fum que hàbilment va saber estendre la presidenta de
la Comunitat de Madrid, quan, en la setmana en que se li havia descobert un
dèficit a la seva comunitat molt més gran que el que havia declarat, va saber
desviar l’atenció cap a un partir de fútbol: una hora després que es jugués el
partit, la recerca a Google d’aquesta expressió encara era la quarta entrada on
es vinculava Aguirre amb la final del Campionat d’Espanya de Copa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada