A l’últim post d’aquest bloc
no vull deixar de nomenar tres pensadors que han reflexionat molt sobre els
mitjans de comunicació i la seva relació amb la idea d’espectacle, que és del
que tractem aquí.
En primer lloc, como no, Walter Benjamin, que afirmava que “La humanidad se ha convertido ahora en
espectáculo de sí misma. Su autoalienación ha alcanzado un grado que le permite
vivir su propia destrucción como un goce estético”[1]. No gaire lluny d’ell, al
menys conceptualment, cal situar Guy Debord. Només començar la seva coneguda “Sociedad del Espectáculo” [2], que tant va influenciar
el maig francès del 68, deia: “Toda la vida de las
sociedades en las que dominan las condiciones modernas de producción se
presenta como una inmensa acumulación de espectáculos. Todo lo que era vivido directamente
se aparta en una representación.”
Acabo citant Gianni Vattimo, un filòsof i polític torinès actual, de qui no trobo la cita
exacta però que venia a denunciar l’estetització de l’experiència humana com a
resultat de la colonització dels mass media.
Podem estar-hi més o menys d’acord. Podem dir que són pensadors i que
potser els cal exagerar per ser escoltats. Però si alguna cosa s’ha fet
evident, tant al llarg del curs com d’aquest bloc, és que hem esdevingut un
espectacle, del qual en som, alhora, representants i representats. O, si més
no, aspirem a ser-ho. A sortir per la tele.
Que parlin de nosaltres, tant se val si bé o malament, però que en parlin,
que ens vegin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada