Llegia fa uns dies un agudíssim article, al "Culturas" de La Vanguardia, on Mike Ibañez ironitzava sobre el passat i el present del televident (1). Em vaig quedar pensant, arran del debat que hem mantingut a l'aula, sobre el paper de la tv i, sobretot, el (trist) paper que fem i que farem nosaltres.
Fa uns anys mirar la tv volia dir estar mig ajagut al sofà de casa. No fer res. Esperar que "la caixa tonta" vomités els programes (per altra banda, tan dolents com els actuals) i poca cosa més. Avui en dia, en canvi, aspirem al simulacre de controlar l'aparell televisiu. De moment, canviem de canal amb una espècie de tics compulsius. Però encara falta el pitjor: el televisor, com afirma Ibáñez, ha venut l'ànima a internet. Molts ja el controlem des de l'smartphone. La única diferència entre la tv i el mòbil és que el primer és més gran i -encara- ocupa un espai central a la casa, però poca cosa més.
Interactuem, cada cop més frenèticament, amb la tv, i acabarem per entendre-la com el que realment és: una pantalla més, amb els seus gadgets, les seves aplicacions, els seus programes.
Una mena d'smartphone gegant, vaja... si ja ara parlem sols pel carrer, si som incapaços de tenir un sopar romàntic sense el mòbil, què passarà quan tot això ho veiem en gran, gairebé cridant-nos des del menjador.
Quin estrés...!
(1) Ibáñez, Mike. "Caixes tontes i couch potatos". Barcelona, Cultura/s La Vanguardia 510, del 20.03.2012
